Daniele Conversi, conegut i apreciat en els ambients científicosocials internacional, ho és encara més en el mòn acadèmic català, on molts ha tingut l'oportunitat de topar amb ell en una gran varietat de contextos. Conversi, després de llicenciar-se en la seva Roma natal, ha estat professor a la London School of Economics (Londres), a les universitats de Syracuse i Cornell (EUA), i actualment ho és a la Universitat Centroeuropea de Budapest. La seva producció destaca per saber emballestar dues característiques ben difícils de combinar: interessos plurals --en sociologia, història, sociolingüísitica i estasiologia-- i informació rigorosa i actualitzada al dia, típica dels experts més circunscrits a una especialitat ben restricta. Ara, en mig d'una producció científica, ingent i políglota,- italià, català, castellà i anglès- ens aporta la seva tesi doctoral, The Basques, the Catalans and Spain. Alternatives Routes to Nationalist Mobilisation (London: Hurst & Company; Reno: University of Nevada Press, 1998), a l'altura de la resta de la seva obra.
La monografia s'estructura en deu capítols. El primer detalla succintament orientacions generals, definicions, fonts i mètodes, per concloure amb una presentació del pla general de l'obra. La resta desgrana, amb exigent erudició, tremp històriogràfic, força sociològica i aguda sensibilitat, l'evolució dels nacionalismes català i basc.
El segle XIX català, sempre nucleïtzat entorn a Barcelona, es caracteritza per una industrializació gradual en un país que havia perdut l'autogovern temps enrere (1714) i on el nacionalisme, just seminal, es dicotomitza en un antítesi irresolta: un revival cultural vinculat a una àmplia burgesia industrial emergent que utilitza el regionalisme com a instrument de pressió, enfront d'un moviment popular republicà. La centúria passada, al País Basc, amb un policentrisme urbà irresolt, pateix la l'abolició del furs (1876) estalonada per una sobtada industrializació molt focalitzada, que genera un nativisme de caire nacionalista congènitament escindit, d'esquena a la seva burgesia- financera, oligopòlica i pro-centralista-, i amb un nucli central a redós de Sabino Arana, demiürg unipersonal dels valors i la simbologia patriòtica.
Al Principat, el primer terç del segle XX el moviment polític nacional penetra en les classes mitjanes, i finalment, a la II República, esdevé plenament interclassista. Prudència i claredat el fan intergeneracional i unitari: parteix de la cultura per polititzar-se a pleret, sense mai no perdre, emperò, el referent original. El moviment basc després de la Guerra Civil Espanyola ve marcat per la disrupció d'ETA. D'una banda aporta una clàusula acceptada per tots els sectors socials: la basquitat es defineix en termes volitius. D'altra banda, esquartera intergeneracionalment i ideopolíticament la societat a l'apel.lar a una violència política díarrel irreligiosa: 'l'Església Catòlica és l'exèrcit per esclavitzar l'esperit basc' (ETA, 1964), amb la consegüent esquizofrènia individual i social. Durant la transició, el moviment català, gira entorn d'un associacionisme secundari; el basc s'adolescentitza i se satel.litza entorn de xarxes socials primàries (cuadrillas).
Quant al sistema de partits, fins als anys 70 tenim que al Principat contrastava la unitat identitària del catalànisme per oposició a la seva fragmentació política i intel.lectual. Dissenblantment, a Euskadi el nacionalisme estava monopolitzat per un PNB afaiçonat carismàticament per Arana. Amb posterioritat, però, el sistema s'ha capgirat i l'imperfecte monopoli partitocràtic català apar l'anvers de la fragmentació basca.
Ambdós nacionalismes difereixen. El nostre ha estat tostemps obert, optimista, urbà, interclassista, de progrés i supraconfessional- no pas 'progressista' ni 'laic' en les curioses accepcions en què avui dia s'han degradat aquests mots. Un ethos burgès, regeneracionista, realista, pactista, constructiu i positiu- díon la seva intervenció en la política estatal. En un mot: un nacionalisme cultural integracionista. El seu és adscriptiu, pessimista, nostàlgic, antiburgès, tradicionalista i confessional: un ethos igualitarista- i per això mateix, autoritari-, maximalista, intransigent, de confrontació i recusació. Curt i ras: un nacionalisme polític exclusivista i aïllacionista. Sota aquestes condicions 'sense cap altre comunicació possible, la ëlògica de l'acció/repressió/acció' era, fet i fet, una forma de comunicació. A Catalunya, una vida cultural subterrània, però rica, podia acomboiar missatges velats en pro de l'autodeterminació. [...] A Euskadi [...], la intel.lectualitat nacional havia d'inventar noves vies de mobilització. La desbasquització de les elits basques fou una de les primeres causes de confusió'
Assumint els postulats de l'esquerra i del catolicisme social, al Principat hi ha hagut una recepció hospitalària dels immigrants: la seva integració només exigeix un canvi idiomàtic. Ben altrament, per al moviment basc la immigració ha servit per projectar-hi l'enfrontament intraètnic. Davant un llengua que prejutjava sense esdevenidor, Arana mitificà la puresa racial: avui, el fossat lingüístic nadius-immigrats és més ample que a cap altre país industrial.
 Arreu, des de finals del segle passat ençà s'ha anat emfasitzant que la llengua és el nucli de la nació. Ací, els líders polítics han entrat en simbiosi amb una intel.lectualitat capaç de mobilitzar amplis sectors- particularment el jovent- mitjançant símbols i valors cuturals. Allà, polítics i intel.lectuals estan divorciats, sense que aquests darrers tinguin capacitat de convocatoria. A l'inici, encarat a la situació extrema de l'euskara, Arana optà per recloureís en la raça i la religió more carlí. A partir dels 60, davant l'inanitat d'aquell programa, bo i continuant escudant-se amb l'agonització dels trets identitaris, la violència ha servit de punctum saliens del nacionalisme. Adesiara, el programa regenerador de la llengua ha servit a casa nostra de plataforma de consens. Però no pas allà, on les fractures ideològiques han destacat per damunt del punts de contacte, d'altra banda reduïts a mers eslògans- i entre els quals, la invocació a l'èuscar ha estat, fins ara mateix, prou secundària.
Si el gruix del llibre alterna els capítols dedicats a Catalunya i al País Basc, i que mal que bé hem resumit, el darrer aporta un capolovaro comparativista, veritable punt d'inflexió de la teorització científica sobre el nacionalisme. Finalment, una bibliografia exhaustiva (30 pàgines); un índex analític detalladíssim (11 p.), un glossari i quatre mapes arrodoneixen una feina tan excel.lent com impressionant.
L'obra representa una contribució important als estudis científics sobre el nacionalisme per la seva gran capacitat connectiva basada sobre una excel.lent base factogràfica: Conversi relliga fets i teories; copsa les col.ligacions discròniques, mantenint-se sempre sensible als matisos polítics; i entrenua els tres principals temes del nacionalisme modern: la importància dels valors i de la cultura, el paper de l'estat i la funció de la lluita armada. Una síntesi severa i competent, la qual, més que pluridisciplinar, s'ha d'adjectivar com veritablement interdisciplinar, puix mixtura els components polítics, econòmics i culturals- bé que, malauradament, el sociològic no arriba a la mateixa altura- d'ambdós nacionalismes. Com molt bé ha comentat Salvador Giner, níés 'la millor anàlisi que hom pot llegir en anglès'.
A casa nostra, com les millors obres redactades per estrangers, l'aportació de Conversi destaca per la seva originalitat i independència, que signifiquen una alenada fresca en un ambient sobredeterminat pel combat del dia a dia, que ens obliga a reblar el més obvi, però també el més urgent. Les seves errades- que n'hi ha-, són ingènues: informació que, de tant sòlita, va sense dir, sense arribar ni tan sols a escriureís: de ben segur que en la versió catalana- que reclamem i exigim- aquests lapsus seran esmenats.
Algun ressenyador, com ara John Hargreaves, ha censurat que la llengua sigui l' hobby horse del llibre: no podem pas compartir aital opinió. Conversi contrasta el persistent interès català envers la llengua amb l'atenció discontinua que li ha dedicat el País Basc, i explora com això ha influït en el desenvolupament dels respectius nacionalismes. I és que l'enfocament de Conversi és clarament culturalista i 'perennialista', ço és, considera que factors multiseculars com la llengua, i la cultura que s'hi fonamenta, condicionen el nacionalisme, més que no pas ho fan d'altres factors contingents, com ara els avatars polítics o econòmics. Indiscutiblement, aquest biaix interpretatiu a favor del paper de la llengua potser resulta negatiu contemplat de l'acadèmia, però per contra aprofitarà qui-sap-lo als compromesos amb la llengua i el combat cultural.
 Per la nostra part, els únics retrets que podem expressar únicament afecten a oblits - sempre relatius en una obra interdisciplinar i d'abast enciclopèdic: són dos. El primer fa de mal resoldre: mentre el Principat presenta una formació social única, els herrialdes no són subsumibles a un únic paradigma: per tractar-los com cal foren de menester moltes més planes. El segon retret es que potser Conversi no té prou en compte l'intensa sinèrgia que es dóna a Euskadi entre les relacions primàries (familiars, veïnals i d'amicícia) i secundàries (partits, associacions), conseqüència de fenòmens que just podem enumerar: (i) trama urbana de poblacions mitjanes i baix índex de segones residències; (ii) patrilocalisme, molt més intens que el nostre; (iii) una alta natalitat fins al anys 70, que ampliava la trama parental, alhora que bloquejava estratègies de desclassament intergeneracional; (iv) consuetuds d'ampli abast, com ir de potes, o les societats gastronòmiques; i (v) inexistència d'universitats públiques fins a la democràcia postfranquista, fet que perllongava i consolidava la cuadrilla adolescent.
El Dr. Conversi és un excel.lent retratista: potser fins i tot ens fa quedar més bé del que som. Tal vegada els catalans tenim tots els mèrits que ell detalla, però arrosseguem un defecte gros: no sabem vendre’ns -- tot i els catalans universals i la punya continua del President. Tindrem instint comercial, tindrem publicitaris de renom: però no sabem vendre’ns. La prova? El mateix Conversi ens l'aporta: un personatge de la seva vàlua no pot ser que no exerceixi de professor en alguna de les nostres universitats, creant escola, i ajudant-nos a difondre en el món acadèmic internacional l'aportació universal del nacionalisme català. …s inconcebible de totes totes que no l'aprofitem.
I que no surti qualsevol pseudo-ací té funció de substantiu: l'adjectiu no fa la cosa: pot etiquetar-se pseudoliberal, pseudonacionalista, pseudoeuropeista o el que ell més li agradi- a contradir-nos. En una ressenya, Anthony D. Smith, president de l' Association for the Study of Ethnicity and Nationalism, ha valorat The Basques, the Catalans and Spain com 'un estudi mestrívol', 'ric en pregonesa sociològica i sensible als matisos polítics. …És una lectura essencial per al estudiants de nacionalisme i política, així com per als interresats en el modern desenvolupament d'Europa'. I una altra autoritat com Walker Connor també mostra l'alt judici que li mereix aquest llibre: 'Llegir Conversi aprofitarà qualsevulga interessat en el nacionalisme'.

Jordi Bañeres

University of Nevada Press
Mail Stop 166
Reno, NV  89557-0076
ISBN:  0-87417-362-0 

You are Visitor No: